Experiència personal de Rosa Maria G. i B.

Hola, ara estem a l’any 2010 i tinc 53 anys. Vaig descobrir que pateixo el trastorn bipolar fa prop de 6 anys. Sóc una persona alegre i optimista, sempre miro de trobar el costat positiu de tot. M’interessa gaudir de la vida en general, les relacions humanes, els animals i la seva protecció, el teatre, entre d’altres coses. 

Podríem dir que la meva historia comença quan jo tenia 17 anys. Certes circumstàncies en la meva vida van fer que jo tingués un disgust molt fort. No vaig ser capaç d’explicar-ho a ningú, per vergonya o per el bloqueig emocional que patia en aquell moment, no ho sé. La veritat és que no ho vaig pair i em va anar minant l’esperit. Juntament amb l’estrès que portava: treballava, estudiava, anava a classes d’anglès, tenia xicot, ajudava a casa, la meva mare operada d’un càncer de mama i etc, etc., doncs amb tot plegat, no vaig trigar gaire a tocar fons i vaig desenvolupar en  una forta depressió.

Va ser un xoc per la família. Jo no parlava, no tenia interès per res de res, no plorava i ni molt menys reia, i encara que la meva mare, a la qual jo m’estimava moltíssim, plorés preguntant-me que em passava, jo no li deia res; ni m’emocionava, res. Em sentia morta per dins. Quan al cap d’uns quants dies vaig sentir la necessitat d’explicar-ho i res més, la mare, molt intel·ligentment, em va portar a un neuròleg el qual la va escoltar bé, ja que jo no vaig dir ni piu, i ella al dir-li com era el meu caràcter natural, i com que ja prou veia ell com estava jo, ja em va fer un tractament molt adequat; crec recordar que una cosa era vitamina B12, i  en  1 mes  jo ja em sentia gairebé normal.  Vaig tornar a ser JO novament.

Van passar els anys i la meva vida va anar com la de tothom, amb alegries i tristeses més o menys fortes. La mort de la meva mare, el meu casament, un avortament natural amb 6 mesos d’embaràs, el trastorn bipolar del meu pare (que va patir-lo molt més la meva germana ja que ella vivia encara a casa amb el pare i l’àvia), el naixement de la meva filla, l’atur del meu marit, canvis de feina, etc.). Malgrat tot vaig anar bé.

Als 47 anys, o sigui, al cap de 30 anys del meu episodi depressiu durant l’adolescència, no vaig ser capaç de digerir una sèrie de circumstàncies personals bastant doloroses i se’m va manifestar el trastorn bipolar. Al començament vaig agafar eufòria: Comprava coses que NO necessitava, parlava més del compta, tenia ganes de fer moltes coses, no tenia necessitat de dormir gaire, em sentia capaç de fer-ho tot, el meu cervell anava a mil per hora, entre d’altres coses.

Permeteu-me un incís: a aquests patrons de conducta, que ens serveixen per reconèixer si estem ” canviant ” i que hem de comentar amb el/la  nostre/a terapeuta i que solen ser comuns entre les persones afectades pel trastorn bipolar, se’ls anomena PRÒDROMS, que poden ser cap a la euforia o cap a la depressió.

I retornant a la meva història,  de mica en mica vaig anar canviant  cap el contrari; parlava poc, tenia apatia per tot, mania persecutòria, por a sortir al carrer, deixadesa personal, tant me feia menjar com no, etc. Sort vaig tenir de la meva filla , de la meva germana, de les amigues i de les seves famílies i de la resta de la meva família que em van ajudar durant tot el procés.

Primer em varen portar a urgències. Aleshores jo no parlava, però amb les explicacions de la família i ja amb medicació adient, em van derivar a la psiquiatra del CAP, que és la que em tracta des d’aleshores ençà. Em va costar una mica trobar l’equilibri. De tant en tant em sento una mica eufòrica si estic  estressada i miro de “frenar”, això fa que no es desenvolupi un episodi major. Fa 4 anys que només prenc Liti, que és un estabilitzador de l’ànim, i sense cap recaiguda.

Si em demanen consell sempre dic que és molt bo:

–          Demanar ajuda al terapeuta i fer-li cas.

–          Que comprar no és apropiat quan passem per una fase d’eufòria.

–          NO fer res en contra de la nostra voluntat.

–          Hem D’APRENDRE A SER ASSERTIUS: Que vol dir que no hem de tenir por d’expressar als altres les nostres opinions i desitjos. D’aquesta manera evitarem malentesos i incomprensió per part nostre i dels altres.

Haig de dir que sense l’ajuda dels que m’estimen no hauria pogut sortir del pou sola . Els familiars i els amics són MOLT importants.

Per acabar, nomes dir que per tal de fer front a la malaltia, prendre la medicació amb regularitat i constància , assistir a les visites periòdiques a al/la psiquiatra i/o psicòleg/ga, conèixer els nostres sentiments, reconèixer els nostres pròdroms i dir-ho al terapeuta, és primordial per poder dur una vida normalitzada.

Gràcies,

Rosa Maria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: